Moltes famílies van comprometre temeràriament el seu futur palanquejats financerament per sobre de les seves possibilitats. Ningú els va explicar els riscos. La cobdícia desenfrenada d’uns i altres, la manca d’ètica en l’assessorament professional causada per la inexistència d’estrictes regulacions sectorials sobre la mediació de transaccions i de crèdits sobre els immobles, la vinculació entre taxadores i bancs, les imprudències d’aquests últims, van ser elements excitadors i catalitzadors. Les culpes es reparteixen.
Avui patim les conseqüències, il·lusions trencades, frustacions i dolor. Sens dubte, una de les lamentables situacions que està generant més polèmica en els mitjans de comunicació són els desnonaments dels primers habitatges, és a dir, del que anomenem habitatge habitual d’una família. No hi ha compassió. La maquinària de l’Administració de justícia, a vegades a desgrat dels seus operadors i dels debats doctrinals i socials, ha de cenyir-se estrictament a la legislació sobre la matèria. En la majoria dels casos, els afectats es troben que, per manca de postors a la subhasta, el creditor s’adjudica l’habitatge per la meitat de la taxació que va donar origen al préstec i segueixen devent la resta dels imports acumulats per principal, per interessos de demora abusius i per costes i despeses. En molts casos, la manca de coneixements i l’angoixa que els produeix la situació i el procediment, psicològicament els bloqueja i els impedeix a priori trobar solucions que puguin minimitzar els resultats finals. Ho perden tot i queden sotmesos a quelcom semblant a l’històric sistema feudal de serfs de la gleva o la terra, nomes que ara són per a tota la vida serfs del deute.
Els preus dels habitatges han disminuït una mitja del 30% des de màxims que es van assolir al primer trimestre de 2007. Suposant, que és suposar molt, que tots els executats haguessin comprat a aquest màxim preu, avui haurien d’esperar poder trobar comprador per aproximadament el 70% del preu que en el seu moment van convenir (per cert, trobem a faltar en els procediments taxacions actualitzades). Si el banc va concedir hipoteques per imports superiors a la taxació que va causar el préstec o si va acceptar taxacions errònies, hauria de ser la seva responsabilitat.
Hem de buscar solucions. S’hauria de potenciar un mecanisme poc o mai utilitzat en el procés d’execució, com és l’encàrrec judicial de la venda directa si actor i executat estan d’acord. Amb això alliberaríem la càrrega dels jutjats, acompanyaríem professionalment el deutor rebaixant la seva angoixa i intentaríem obtenir el màxim preu amb major transparència. Els agents de la propietat immobiliària coordinats a través del Consell de Col·legis d’Agents de la Propietat Immobiliària de Catalunya, és a dir, més de 2.000 professionals, ens oferim com a mediadors per ser una de les possibles solucions. A través d’aquesta mediació, els bancs, que disminuirien les seves despeses fixes, haurien de ser receptius a acceptar quitacions en funció de les circumstàncies de cada cas i facilitar el finançament del nou comprador. En cas contrari, estarien llastant en la seva contra, fins i tot, el resultat.
Joan Ollé Bertrán,
President del Col·legi d'Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona